La governança del patrimoni natural a Catalunya. Estat de la qüestió

Text de la ponència que vaig presentar a la jornada “Els reptes d’una nova governança del Patrimoni natural a Catalunya”, celebrada el 24 de maig de 2017 en la seu de l’Institut d’Estudis Catalans de Barcelona.

Les conclusions de la Jornada  han aportat un quadre complert dels principis, les accions estructurals i organitzatives, els criteris i les mesures per a la necessària implantació a Catalunya d’un model de governança del patrimoni natural modern, eficaç i inclusiu. Com a demanda immediata destaca la de «crear amb la màxima urgència una estructura de gestió moderna, eficient, transparent, àgil i mínimament burocratitzada, adscrita al departament de caràcter transversal que agrupi les competències en medi ambient dins de la Generalitat de Catalunya. L’Agència del Patrimoni Natural  anunciada en el Parlament de Catalunya pel conseller de Territori i Sostenibilitat pot respondre perfectament a aquest perfil.»

La governança del patrimoni natural a Catalunya. Estat de la qüestió

Tal i com succeeix actualment amb tants altres conceptes i expressions que han fet fortuna, el de governança és interpretat de manera molt distinta en funció de les escoles de pensament, els enfocaments ideològics, les aproximacions disciplinars, les apropiacions oportunistes, etc. Personalment, no estic gaire interessat en debats abstractes sobre aquestes qüestions, però sí en la manera en que, ara i aquí, i més encara en la perspectiva d’una nova república independent, es pot plantejar un sistema el més eficient i inclusiu possible de presa de decisions i d’aplicació d’aquestes en relació amb un afer d’interès general com és el patrimoni natural de Catalunya. Es tracta, per exemple, de trobar respostes adequades a qüestions com: quins òrgans han prendre les decisions públiques sobre aquesta matèria?, com s’han d’organitzar des del punts de vista competencial, funcional i territorial?, com s’han d’executar aquestes decisions?, amb quins mitjans?, com hi han de poder intervenir, influir i interactuar els diversos actors públics i privats, així com la ciutadania en general?, etc. Les respostes ens marcaran un determinat model de governança.

Per arribar a això, entenc que un bon punt d’arrencada pot ser l’anàlisi retrospectiva de l’experiència adquirida, és a dir, de com s’ha desenvolupat i ha evolucionat a Catalunya la governança del patrimoni natural i quina és la situació actual. Malauradament, com veurem després, de vegades resultaria més apropiat parlar de desgovernança, ja que certs dèficits i inèrcies històrics i la herència de determinades males pràctiques condicionen forçosament el present i qualsevol plantejament de futur. Tanmateix, en un sentit contraposat pot argumentar-se, amb raó, que des del restabliment de la Generalitat s’han assolit fites molt importants i que, per tant, aquesta governança també ha tingut una vessant constructiva i positiva que cal aprofitar.

Per completar aquesta introducció, cal afegir que la definició d’un estat de la qüestió complert i acurat sobre la governança del patrimoni natural al nostre país requeria un treball col·lectiu i de molt més abast. Conseqüentment, l’objecte de la ponència es circumscriu a una primera aproximació al tema que pretén fer aflorar qüestions clau. Ha estat elaborada sobre la base de la meva experiència personal de diverses dècades de treball en l’Administració de la Generalitat; també han estat una referència fonamental els treballs i els documents del col·lectiu Conservació.cat [1] del qual en formo part.

1. Una visió retrospectiva. Dels anys 80 als moments actuals

Fins a la recuperació de la Generalitat, iniciada a finals dels 70, l’única unitat administrativa dedicada a la protecció de la natura a Catalunya era el Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. D’altra banda, en el marc de l’administració estatal, les delegacions provincials del Instituto Nacional de Conservación de la Naturaleza (ICONA) centraven quasi exclusivament la seva activitat en la gestió forestal, cinegètica i piscícola.

La primera etapa (1980-1990): dispersió competencial, disparitat de models i separació planificació-gestió

A partir de l’any 1980, la Generalitat va rebre competències relatives al medi natural i mitjans humans  i materials procedents de les delegacions provincials de l’ICONA, que foren assignats al Departament d’Agricultura Ramaderia i Pesca (DARP).

Prèviament, dins del Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP) s’havia creat en el marc de la Direcció General de Política Territorial una Secció de Patrimoni Natural adscrita al Servei de Medi Ambient. Des d’aquí es va prendre la iniciativa en el desenvolupament i l’aplicació de les dues primeres lleis del Parlament de Catalunya de declaració d’espais protegits (Zona Volcànica de la Garrotxa i Pedraforca, 1982), la gestió dels quals va quedar adscrita al DPTOP.

Tanmateix, els espais naturals protegits declarats a continuació (Aiguamolls de l’Empordà, Delta de l’Ebre, Cadí-Moixeró,…) serien adscrits al DARP. D’aquesta manera es feia palesa la pugna competencial dins de l’Administració de la Generalitat entre els seus òrgans ambientals i els agroforestals, que ha estat permanent des dels primers moments i que actualment encara continua ben viva. Respon visions conceptuals i polítiques diferents, tot i que  no hi manquen interessos diversos en joc tant de caràcter intern com extern. S’ha traduït en el decurs del temps en duplicitats d’intervencions, en reiterats intercanvis de la distribució competencial amb les  reestructuracions administratives consegüents, i amb els enquistaments i la pèrdua d’energies que tot això ha comportat. Aquestes situacions freqüents d’inestabilitat i d’indefinició han afectat molt negativament el treball dels professionals d’ambdues parts, molts d’ells experts qualificats, que han vist amb impotència una com gran part de la seva dedicació esdevenia estèril.

Cal afegir que mentrestant el tercer actor, la Diputació de Barcelona que inicialment gestionava els parcs naturals de Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac i el del Montseny, va anar creant una xarxa amb els del Garraf, el Corredor-Montnegre i altres que gaudien d’una dotació de mitjans molt superior però que es trobaven amb la limitació de la manca de competències administratives. Aquesta xarxa continua funcionant actualment d’una manera relativament autònoma.

També en els anys 80 va ser creat el Consell de Protecció de la Natura com a òrgan consultiu de la Generalitat en matèria de protecció de la natura i del paisatge. Per raons de temps no podré estendre’m sobre aquest organisme, entorn el qual vaig tenir ocasió recentment de fer una intervenció a la qual em remeto[2].

En definitiva, durant aquesta dècada inicial en l’exercici de les competències de la Generalitat sobre conservació de la natura es va consolidar una dispersió de competències i de models de gestió, tan irracional com insòlit, que en bona mesura encara arrosseguem.  Van ser adscrits al DARP els posteriors espais de protecció especial declarats per la Generalitat, al mateix temps que aquest departament mantenia les competències en matèries forestal, cinegètica, piscícola, etc. Per la seva banda de la administració ambiental adscrita al DPTOP van sorgir en aquella època el projecte de la Llei d’espais naturals (aprovada el 1985), el PEIN i diversos plans especials de protecció del medi natural i del paisatge, a més de mantenir la gestió de la ZVG i del Pedraforca. S’afermava així una tendència que sols podia donar uns resultats globalment negatius: la separació (llevat d’excepcions puntuals) entre planificació i gestió.

Les oportunitats perdudes (1991-2010)

La creació l’any 1991 del Departament de Medi Ambient (DMA) no va modificar en absolut aquesta situació. Va absorbir les competències ambientals del DPTOP i d’altres departaments, però no les del DARP. No obstant això, projectes com el del Pla d’espais d’interès natural – PEIN (què seria aprovat poc després) o la gestió dels dos espais naturals esmentats, que va heretar del DPTP, van experimentar un fort impuls.

L’any 1999 es va produir un fet que semblava el punt d’inflexió definitiu. Una reestructuració  del govern de la Generalitat va comportar la integració en el DMA de les competències i els serveis de medi natural del DARP (forests, caça, pesca, espais naturals, protecció de la fauna i de la flora, etc.). Malauradament en va resultar una oportunitat perduda. El model administratiu adoptat va ser una simple agrupació mimètica dels preexistents amb el manteniment generalitzat de les persones responsables, els mitjans van continuar escassos amb un accés pràcticament testimonial als fons comunitaris i, en definitiva,  les polítiques de la natura van experimentar poques variacions, de manera que les expectatives despertades en el món rural i en els sectors ambientalistes van quedar en gran mesura defraudades. Un intent de renovació es va produir, sense èxit, en l’època del Tripartit amb la iniciativa de creació d’una Agència de la Natura, amb àmplies competències i més capacitat de gestió en relació amb els òrgans administratius de caràcter tradicional. Cal remarcar, però alguns avenços especialment en el camp de la planificació (nombrosos plans especials, plans de protecció d’espècies, definició de la xarxa Natura 2000, etc.). Tanmateix, la situació dels parcs i altres espais naturals de protecció especial no va experimentar millores substancials i la majoria dels altres espais naturals protegits van continuar mancats d’una gestió real i de recursos humans i materials.

Davant d’aquests i altres dèficits, des de la societat civil van aflorar diverses iniciatives amb una important transcendència posterior com la creació de fundacions com la Fundació Territori i Paisatge (1998) o la Xarxa de Custòdia del Territori sorgida arran de la Declaració de Montesquiu (2000)[3].

La gran regressió (2010-2015): les polítiques de natura toquen fons

L’any 2010 es produí un nou trasbals: el DMA va ser integrat en el nou departament de Territori i Sostenibilitat però, paral·lelament, foren traspassades al DARP pràcticament totes les seves competències i unitats administratives relacionades amb el medi natural i la conservació de la natura. Així, no sols  van ser retornades al DARP les competències que havien estat transferides al DMA l’any 1999, sinó que també li foren traspassades la majoria de les que fins aleshores havia exercit sempre l’administració ambiental de la Generalitat.  Les polítiques de conservació de la natura van continuar, doncs, unificades però desvinculades de les polítiques ambientals. La conseqüència va ser una regressió dràstica en les ja febles polítiques de patrimoni natural i incompliments greus d’obligacions i de disposicions legals per part de la Generalitat. En el cas concret dels espais naturals de protecció especial, s’obrí un procés de desmantellament generalitzat  de les  seves estructures i serveis, amb la pèrdua d’atribucions dels gestors, manca del control dels aprofitaments forestals i cinegètics, retallades pressupostaries substancials i molt superiors a les sofertes per la resta de l‘Administració de la Generalitat i, en definitiva, un retrocés general que va incidir directament en l’estat de conservació d’aquests espais i, en general, de la biodiversitat de Catalunya. Tot això va provocar una reacció des del món acadèmic, les organitzacions ambientalistes i altres persones i entitats que l’any 2014 es va materialitzar en la important Declaració en defensa del Patrimoni natural de Catalunya. Malgrat tot, l’any 2015 el DARP va presentar el Pla estratègic de gestió dels espais naturals de protecció especial de Catalunya 2015-2020, clarament adreçat a la culminació del desmantellament dels parcs i altres espais protegits. La situació va arribar a un punt tan crític que aquell mateix any el Parlament de Catalunya va reprovar el Pla esmentat i poc després van ser retornades al DTES una part de les competències perdudes per l’administració ambiental sis anys abans.

Això significà la fi del desmantellament i el tancament d’una etapa en que l’administració encarregada de la conservació de la natura a Catalunya, paradoxalment, havia desenvolupat unes polítiques al respecte marcadament hostils i destructores dels avenços (insuficients, però en tot cas importants) assolits des dels inicis dels anys 80. L’administració ambiental ha tornat a disposar de competències, però l’estat del patrimoni natural i de la biodiversitat, així com els mitjans per a desenvolupar politiques de conservació, eren molt pitjors que cinc anys abans quan les havia perdut. D’altra banda, aquesta transferència de competències no ha anat acompanyada, ni de bon tros, de la totalitat de recursos humans, econòmics i materials que s’hi destinaven, fet que ha col·locat a l’administració ambiental en una situació força difícil.

Situació actual: inici de recuperació, noves perspectives i el rebrot de vells problemes

En qualsevol cas, cal destacar que aquesta darrera crisi va marcar un abans i un després en el tractament de les polítiques de patrimoni natural i biodiversitat per part de diverses forces polítiques. En les darreres eleccions al Parlament de Catalunya (setembre de 2015), els programes polítics de la força guanyadora i actualment en el govern (JxS) i també els de la CUP i CSQEP contenien polítiques i mesures concretes, algunes de gran abast relatives al marc legislatiu i estratègic, a l’organització administrativa, etc. Aquest fet contrasta positivament amb l’absència generalitzada de les polítiques de patrimoni natural i biodiversitat en els programes de les eleccions precedents.

Això s’ha traduït recentment en uns primers resultats, tant a nivell parlamentari com en l’acció del govern[4], que representen aportacions apreciables per a una millor governança del patrimoni natural i marquen una línia a seguir: l’increment notable, però encara insuficient de les dotacions pressupostàries per als parcs en els pressupostos per al 2017, la creació del Fons de patrimoni natural[5] (avanç realment històric), l’activació de l’Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat de Catalunya, la modificació del Codi Civil català que dóna més suport jurídic a la custòdia del territori o les mesures introduïdes per l’article 205 de la Llei 5/2017, de 28 de març (d’acompanyament dels pressupostos de la Generalitat), les quals, entre altres aspectes, reforcen sensiblement la figura dels plans de protecció medi natural i del paisatge i els mecanismes de gestió dels espais del PEIN. Paral·lelament, el conseller de Territori i Sostenibilitat ha anunciat la creació de l’Agència del Patrimoni Natural, organisme que concentraria definitivament les competències i seria dotat d’una àmplia capacitat operativa.

Tanmateix, altres fets encara més recents ens han retornat a la pugna interdepartamental històrica a què ens hem referit repetidament i resulten especialment preocupants, ja que, no sols semblen pretendre frenar aquests progressos incipients paralitzant o desvirtuant la creació de l’Agència del Patrimoni Natural i el desenvolupament de l’Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat de Catalunya, sinó que podrien obrir les portes a una nova involució. En aquest darrer sentit, fa pocs dies ha estat publicat al DOGC el Decret 43/2017, de 2 de maig, de reestructuració del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. Aquesta disposició crea una Direcció General d’Ecosistemes Forestals i Gestió del Medi que substitueix a l’antiga Direcció General de Forests. Sobta aquesta nova denominació pel fet que l’administració forestal d’aquest país mai ha considerat els boscos com a ecosistema i les funcions assignades al nou centre directiu no permeten albirar cap canvi en aquest sentit. Sense tenir una constància sobre el motiu d’aquest canvi, que a priori sembla forçat i innecessari, podria explicar-se com un intent per blindar les competències forestals del DARP o, anant més enllà, com l’inici d’una ofensiva involutiva per a la recuperació, una vegada més, de les competències relatives al medi natural. Així mateix, i també una vegada més, han aparegut veus procedents de determinats sectors de la propietat agrícola i forestal que han posat el crit al cel davant de la possibilitat d’uns canvis que podrien minvar la seva capacitat d’influència. Com diu la cançó d’en Raimon: “Quan creus que tot s’acaba torna a començar...”

2. Conclusions. La necessitat d’un nou model de governança del patrimoni natural

Com ha síntesi del que ha estat exposat, la governança del patrimoni natural del nostre país ha sofert un conjunt de dèficits i mancances que han donat lloc un sistema clarament ineficient. Això no ha impedit que fossin assolides fites importants, però sovint han estat més producte de la voluntat i la competència d’algunes persones o de factors conjunturals, que del suport i de l’acció institucionals. En aquestes condicions resultava del tot impossible desenvolupar una gestió del patrimoni adequada a les exigències dels temps actuals ni aconseguir les necessàries sinèrgies amb els sectors socials implicats.

Aquests dèficits poden sintetitzar-se en els punts següents:

• • Manca de transversalitat: les polítiques de patrimoni natural i biodiversitat ha estat enteses com a meres polítiques sectorials complementaries

• • Pugnes interdepartamentals constants. Disparitats de concepcions

• • Dispersió i inestabilitat. Duplicitats i polítiques contradictòries

• • Manca d’implicació dels responsables. En molts casos no s’ha cregut en les polítiques de conservació ni en les possibilitats que obren per a les poblacions rurals, a nivell social i econòmic

• • Dèficit històric de mitjans humans i materials

• • Burocratització i centralització excessives

• En el cas concret dels espais naturals protegits, multiplicitat de models organitzatius i de funcionament, manca d’autonomia i de mitjans, mecanismes de participació poc efectius, etc.

És evident que la governança del nostre patrimoni natural no pot continuar limitada ni condicionada pel constant estira-i-arronsa competencial anteriorment esmentat, ni tampoc pels intents sistemàtics – i sovint reeixits –  de sectors immobilistes adreçats a la desactivació de qualsevol iniciativa modernitzadora.

Cal reconèixer, però, que des de la part ambiental moltes vegades no s’han aconseguit superar la visió negativa i la barrera de prejudicis que sovint encara existeixen en el món rural front a les iniciatives conservacionistes. Les insuficiències i les errades pròpies, en algun cas, han fet que les distàncies esdevinguessin més grans. Qualsevol alternativa de governança del nostre patrimoni natural ha de partir de la necessitat de trencar d’una vegada aquestes barreres. No han mancat, però, experiències positives i bones pràctiques que poden marcar el camí que cal seguir en aquest sentit.

Hi ha, en qualsevol cas, una condició prèvia i indispensable: que els responsables polítics de la protecció del patrimoni natural de Catalunya creguin en la necessitat de les politiques de conservació i en les possibilitats que obren per a les poblacions rurals, a nivell social i econòmic.  Malauradament, massa sovint ha estat més aviat el contrari i, de fet, trobar en llocs de responsabilitat política, administrativa o tècnica a persones clarament hostils als plantejaments conservacionistes és encara una cosa habitual.

És necessari també fer un esment particular a la governança dels parcs i d’aquells altres espais de protecció especial que disposen d’òrgans directius, de gestió i de participació propis. La disparitat d’antecedents històrics i d’adscripcions administratives fa que existeixi una diversitat important de models i organismes en aquests espais protegits. Hi trobem, per exemple, juntes rectores, juntes de protecció, patronats, consorcis, consells coordinadors, comissions consultives, consells de cooperació, etc. D’una banda, sembla lògic  pensar que els espais naturals de protecció especial de Catalunya haurien d’evolucionar cap a un model més unificat i propi del país  que, al meu entendre, hauria de ser més descentralitzat i diferenciar clarament en els distints òrgans d’aquests espais les funcions polítiques, de gestió i participatives; aquestes funcions es troben sovint barrejades, cosa que els fa poc operatius; cal tendir a l’especialització. Així mateix, resta molt recorregut a fer en el camp participatiu, per tal d’aconseguir crear les complicitats i les sinèrgies necessàries en els territoris on aquests espais es troben immersos. A nivell internacional existeixen documents i experiències de referència (molts d’elles recollits en publicacions de la UICN[6] i d’EUROPARC[7]) que convé tenir en compte per a fer un salt endavant indispensable en la governança dels espais protegits.

Tornant a la perspectiva general, i a mode de recapitulació, és indispensable dissenyar i implementar un nou model de governança del patrimoni natural de Catalunya que permeti superar d’una manera definitiva i irreversible les mancances esmentades. Anteriorment he assenyalat algunes iniciatives recents que apunten clarament en aquesta direcció. Cal esperar que aquestes iniciatives salvin els entrebancs i assoleixin ràpidament una implementació plena, però  amb això no n’hi ha prou.

Una premissa perquè les mesures i les accions concretes resultin suficientment operatives és  la necessitat ineludible de superar definitivament aquelles concepcions que tradicionalment han entès les polítiques en matèria de biodiversitat i patrimoni natural com a unes polítiques sectorials més (o merament complementàries), per tal de donar-les-hi un caràcter eminentment transversal i prevalent. La futura Constitució de la República Catalana i la nova legislació específica haurien de tenir un paper determinant al respecte.

3. Alguns punts claus per a un nou model de governança

En aquest context, sense pretendre fer-ne una relació completa[8], a continuació exposaré alguns aspectes i prioritats que crec bàsics i en els què cal anar avançant.

Les accions estructurals

• • Establir un marc legislatiu i estratègic, actualment desfasat o inexistent, com a base indispensable per a la concreció i aplicació d’aquestes polítiques (Llei del patrimoni natural i la biodiversitat, Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat de Catalunya, estratègies específiques en matèries de conservació marina, conservació de la flora, espècies invasores, instruments d’informació i seguiment, etc.). En aquests moments, l’aprovació de l’Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat esdevé especialment prioritària.

• • Acabar definitivament amb  la dispersió institucional dels òrgans encarregats d’aplicar aquestes polítiques i assolir-ne l’estabilitat competencial, organitzativa i pressupostària, dotant-los d’un caràcter integral pel que fa a les competències i de la màxima capacitat a nivell operatiu.

• • Això implica, la creació d’una estructura moderna, eficient, amb personalitat jurídica pròpia, adscrita a un departament de caràcter eminentment transversal que agrupi en un sentit ampli les competències en medi ambient. Aquesta estructura hauria de tenir una configuració descentralitzada, per tal de garantir-ne l’agilitat i l’arrelament en el territori. No existeix actualment cap organisme que compleixi o pugui arribar a complir aquests requisits i els exposats al paràgraf anterior. L’Agència del Patrimoni Natural, projecte sobre el que es treballa actualment, es planteja com una nova estructura destinada a desenvolupar aquest rol i esdevenir l’organisme encarregat de la materialització i l’aplicació de les noves polítiques. L’aprovació de la llei de creació de l’Agencia requereix la màxima prioritat.

• Les fonts de finançament de l’Agència han de ser el més diversificades possibles, de manera que no sols depenguin dels pressupostos generals, sinó que es nodreixen d’altres fonts, com la fiscalitat ambiental, els ingressos dels serveis propis, convenis amb altres organismes, fons europeus, sancions administratives, etc.

Un model inclusiu i participatiu

L’existència d’un marc legislatiu i estratègic adequat i d’uns organismes ben dotats i altament operatius és una condició absolutament necessària però no suficient. No es tracta de crear unes superestructures tecnocràtiques alienes al territori. Per això, un objectiu prioritari de les noves polítiques relatives al patrimoni natural ha de ser involucrar el màxim possible a la ciutadania i a les institucions en la formulació i l’aplicació quotidiana d’aquestes polítiques, tant en els àmbits rurals com urbans, superant la barrera de tòpics i de recels tradicionals i promovent els beneficis socials i econòmics de la protecció del patrimoni natural i la seva distribució equitativa.

Aquesta voluntat ha de ser un aspecte fonamental en el disseny de l’Agència i en la seva actuació futura, la qual haurà d’anar adreçada a cercar els punts de confluència amb els diversos actors i compartir projectes comuns. En aquesta línia caldrà, lògicament, potenciar i donar suport estret a la custòdia del territori i a altres iniciatives conservacionistes sorgides de les administracions locals i les entitats del territori.

En el mateix sentit, a més de replantejar els òrgans de participació dels parcs per fer-los realment efectius,  caldrà crear el Consell Social de la Natura i reorientar el Consell de Protecció de la Natura, tal com es preveia en el frustrat Avantprojecte de Llei de la biodiversitat i el patrimoni natural (2015). Igualment, entenc com a molt important la creació d’òrgans de participació de caràcter territorial, descentralitzats i adaptats a l’organització territorial que adopti l’Agència del Patrimoni Natural.

Finalment, en el cas concret dels espais naturals protegits, una qüestió prioritària ha de ser revertir completament les conseqüències de l’intent de desmantellament sofert i, en general, el dèficit històric que arrosseguen les polítiques sobre biodiversitat, geodiversitat i el patrimoni natural. Això hauria d’anar acompanyat d’una redefinició general del model d’organització i de gestió d’aquests espais en la línia del que ha estat esmentat anteriorment, el qual ha de passar necessàriament pel reforçament de la seva autonomia i dels mecanismes participatius.

En definitiva, entenc que sobre premisses com aquestes hauria de fonamentar-se el nou model de governança del patrimoni natural de Catalunya, capaç de garantir-ne un estat de conservació favorable amb un ampli suport social, de mantenir els serveis ambientals que presta aquest patrimoni al conjunt de la societat i de contribuir significativament en la millora de les condicions de les poblacions implicades. Podria sembla una mena d’utòpica quadratura del cercle, però el camí que cal seguir ha d’anar necessàriament en aquesta direcció.

---

[1]  https://www.conservaciocat.org

[2] Xavier Carceller (2016). El Consell de Protecció de la Natura, entre la llei d’espais naturals i la llei de biodiversitat i el patrimoni natural. https://reixav.wordpress.com/2016/11/30/el-consell-de-proteccio-de-la-natura-entre-la-llei-despais-naturals-i-la-llei-de-la-biodiversitat-i-el-patrimoni-natural/

[3] L’any 2015 la superfície gestionada amb acords de custòdia a Catalunya superà les 40.000 ha. (font: http://www.viulaterra.cat/ca/quees/mapaacords.html)

[4] El Pla de Govern de la XI Legislatura (abril 2016) preveia actuacions importants, algunes d’elles iniciades a continuació.

[5] Procedent del nou impost sobre les emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica.

[6] Per exemple: Borrini-Feyerabend,G.  et al. (2014). Gobernanza de las áreas protegidas. De la comprensión a la acción. Serie Directrices para buenas prácticas en áreas protegidas, nº20. UICN, Gland. ISBN: 978-2-8317-1654-1.

[7]  http://www.europarc.org/library/,  http://www.redeuroparc.org/publicaciones

[8] Em remeto especialment a: Conservació.cat (2015). La biodiversitat i el patrimoni natural a Catalunya. Estat actual i propostes de futur (2015), pp. 31-41.

(https://drive.google.com/file/d/0B0xgvsyiyg3ZNHpsdFh3c0Q1V3M/view)