Medi ambient i independència (2). El Patrimoni natural no pot esperar

Posted on Updated on

ScreenShot001
Font:  http://goo.gl/KkPNJ7

En l’entrada anterior manifestava la preocupació per l’existència al nostre país de problemes ambientals greus que cal abordar d’una manera urgent, per tal d’evitar danys de magnituds considerables, fins i tot irreversibles, els quals no poden quedar eclipsats pels debats polítics del moment tot i la transcendència d’aquests darrers. En general, es tracta de matèries que són competència exclusiva o majoritària de les administracions de Catalunya, especialment de la Generalitat, cosa que en fa inexcusable la seva intervenció immediata. Ens referirem particularment a qüestions relacionades amb la protecció de la natura, tradicionalment el parent pobre de les polítiques ambientals, que ara passa per uns moments crítics i, per una vegada, adquireix un especial per bé que trist protagonisme.

ScreenShot001
Font: http://gencat.cat/territori

A Catalunya la protecció de la natura disposa d’un bagatge històric gens menyspreable que ha costat molt temps i esforços d’assolir, fruit de processos llargs i complexos. Així, almenys sobre el paper, una part força important del territori gaudeix de diversos tipus de disposicions jurídiques adreçades a preservar-ne els valors ambientals. La darrera fita important al respecte ha estat la culminació, fa uns mesos, del desplegament de la xarxa Natura 2000 a Catalunya. Els espais inclosos en aquesta xarxa comunitària europea, juntament amb la resta d’espais del Pla d’espais d’interès natural (PEIN), representen aproximadament el 30% del territori (sense comptabilitzar els àmbits marins). Alguns d’aquests espais, a més, disposen, d’estatus jurídics propis i d’òrgans rectors i equips de gestió específics; és el cas dels anomenats espais naturals de protecció especial: el Parc nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici, els 13 parcs naturals i molts altres espais declarats reserves naturals o paratges naturals d’interès nacional. D’altra banda, els set plans territorials parcials aprovats entre 2004 i 2010, que abasten tot el territori de Catalunya, en qualifiquen quasi el 60% com a sòls de protecció especial, englobant i connectant físicament tots els espais anteriorment esmentats.

Aquesta planificació territorial de base (no exempta de continguts ambientalment menys reeixits), així com la diversitat de règims jurídics aplicables, haurien de permetre una gestió de la natura avançada, en termes de conservació, de racionalitat i de sostenibilitat. Malauradament, vist amb perspectiva, pot afirmar-se que la protecció jurídica no sempre ha estat sinònim de protecció efectiva. És més, durant els darrers anys aquests dos conceptes s’han anat allunyant progressivament com a conseqüència d’unes polítiques públiques de gestió de la natura que han comportat en molts supòsits un retrocés de dècades, el qual no pot ser compensat amb iniciatives de caràcter bàsicament privat, per lloables que siguin, com les desenvolupades en el marc de la custòdia del territori. Són mostres d’aquest retrocés, la descapitalització progressiva dels parcs naturals i dels altres espais naturals de protecció especial o l’aparició d’alguns indicadors inquietants sobre l’estat d’ecosistemes i espècies. Episodis com el del Bulli, al Parc natural del Cap de Creus (ara en un cert compàs d’espera per l’acció dels moviments socials) fan palesa la precarietat de les proteccions establertes, fins i tot quan tenen rang de llei. Mentre, la gestió de la xarxa Natura 2000 és encara poc menys que inexistent i l’enduriment de la política forestal ha afectat també les àrees protegides i els boscos singulars.

Abans de la creació del parc natural l'any 1983, el Delta de l'Ebre era desconegut per a la majoria dels catalans
Abans de la creació del parc natural l’any 1983, el Delta de l’Ebre era desconegut per a la majoria dels catalans (foto: XCR)

Les competències administratives de la Generalitat en matèria de conservació de la natura corresponen majoritàriament al Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DAAM) que concentra, entre altres, tots els aspectes relatius a la gestió. De sempre, i amb independència dels governs que han anat passant, les polítiques d’aquest departament han estat refractàries (sovint obertament hostils) a la protecció de la natura en general i als espais naturals protegits en particular. Aquesta tònica s’ha accentuat fortament durant la legislatura actual en què els parcs han vist substancialment disminuïdes les seves ja tradicionalment migrades dotacions econòmiques per a inversions, serveis i subvencions (actualment amb prou feines arriben a una economia de supervivència). Els directors d’aquests espais, històricament peces claus en la seva implementació i consolidació, han vist erosionades les seves funcions i disminuïts els seus equips, es troben mancats de suports polítics i institucionals i, paradoxalment, han estat qüestionats públicament des del propi DAAM. Els instruments de planificació pendents, particularment els plans especials de protecció del medi natural i del paisatge, es troben en via morta amb l’excepció del pla del Parc natural de la serra de Collserola la redacció del qual ha estat assumida per l’Àrea Metropolitana de Barcelona. D’altra banda, s’ha produït el cessament de professionals qualificats amb responsabilitats dins de l’organigrama de la Direcció General del Medi Natural i Biodiversitat (subdirector, cap de servei,…), mentre han pres força corporativismes funcionarials que semblaven definitivament superats.

Fets com aquests van motivar la Declaració a favor del patrimoni natural de Catalunya (abril de 2014), la qual ha assolit unes 135 adhesions d’entitats, departaments universitaris, centres de recerca, col·legis professionals, empreses i cooperatives. Tot i que aquesta declaració va ser presentada pels seus promotors personalment al Parlament i al president de la Generalitat, l’actuació del DAAM no ha experimentat millores. Per aquest motiu, posteriorment ha estat reclamada la destitució del director general de Medi Natural i Biodiversitat, responsable polític immediat.

En aquestes condicions el Pla estratègic de gestió dels espais naturals de protecció especial de Catalunya 2012-2020, aprovat pel Govern el 17 de febrer, sembla una simple cortina de fum. Mancat d’un veritable caràcter estratègic, fonamentat en una diagnosi deficient (excessivament simple, amb premisses discutibles i mal contextualitzada), elaborat sense pràcticament cap procés participatiu i mantenint els nivells actuals d’infradotació econòmica, esdevé un document clarament immadur.

P1030549
Mirador en una àrea recuperada, abans ocupada pel Club Méditerranée (Parc natural del cap de Creus) (foto: XCR)

Certament, cal una reflexió col·lectiva i a fons sobre l’orientació futura d’aquests espais, entesos com a una part fonamental de la infraestructura verda de Catalunya i també com a instruments que han de dur implícits uns nivells d’excel·lència ambiental, social i econòmica en la gestió de determinats territoris que presenten uns valors naturals superlatius. L’experiència adquirida durant dècades i les importants fites assolides haurien de ser un dels punts de partida d’aquest procés. En qualsevol cas, cal ser conscients que poca gestió es podrà fer des de la indigència pressupostària. Per això, òbviament, abans de res és indispensable l’existència d’una clara voluntat política materialitzada, entre altres coses, en un increment substancial de dotacions i d’altres mecanismes de finançament.

Tot i la imatge d’inoperància que ofereix el Pla estratègic, cal remarcar que no hi manquen algunes previsions a curt termini que resulten força alarmants, ja que completarien l’important retrocés a què abans ens hem referit. Així, en els pocs mesos que resten fins al final d’aquesta legislatura, podrien perdre’s definitivament avenços assolits des dels anys 80 del segle passat. En particular, s’obre la porta a convertir els parcs naturals en poc més que simples instruments de promoció del turisme i de productes locals, una vegada efectuada una purga entre els actuals directors que podrien ser substituïts per persones alienes al món de la protecció de la natura. Pren, per tant, encara més transcendència la Declaració a favor del patrimoni natural de Catalunya que exigeix “…aturar i revertir amb urgència les polítiques que menen al deteriorament del patrimoni natural del país“. En definitiva, com dèiem a l’inici, el Patrimoni natural no pot esperar més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s