Medi ambient i Independència (1). La manca d’una perspectiva ambiental
Resulta força preocupant l’absència quasi sistemàtica de les qüestions ambientals en els debats, els estudis i les propostes sobre una futura Catalunya independent. A hores d’ara, tothom sembla subscriure (amb més o menys entusiasme) la necessitat d’una incorporació nítida dels aspectes socials i regeneracionistes en el nucli del projecte independentista, cosa que comparteixo plenament. Tanmateix, altres temes, també essencials per a un projecte de país (i directament relacionats amb els anteriors) com la protecció del territori, la gestió dels recursos naturals o les problemàtiques ambientals resten quasi inèdits. Alguna referència a la sobirania energètica,… i poca cosa més.
Com a excepció notable, cal citar els objectius globals i les característiques estratègiques per a un Estat català elaborats per l’assemblea sectorial de l’ANC (E3 per la Independència (ecologia, energia i entorn), els quals plantegen un model energètic distribuït, autosuficient i desnuclearitzat; la declaració dels recursos naturals com a béns comuns i públics; etc. Tot i l’interès del document, s’hi aprecien alguns buits importants com els relatius al canvi climàtic, a la biodiversitat o als riscos naturals.
És força simptomàtic que, en iniciatives tan oportunes i significatives com els esborranys de Constitució de Catalunya presentats recentment (http://www.constitucio.cat/ i http://www.unanovaconstitucio.cat/), els principis, drets i deures relacionats amb la sostenibilitat, els recursos naturals i el medi ambient tinguin un tractament marginal i, fins i tot, amb algun aspecte regressiu respecte a la Constitució espanyola.
Malauradament les mancances esmentades no han de sorprendre’ns gaire. Per bé que cada vegada hi ha més evidències de les greus repercussions de la degradació ambiental sobre l’economia i les condicions de vida actuals i futures de les persones, al nostre país la preocupació social per aquestes qüestions sembla haver quedat clarament en un segon terme. Aquest retrocés de la consciència ambiental s’ha fet palès en les enquestes i en els programes de partits i de formacions polítiques, entre altres. També n’és una mostra la pèrdua de pes específic del medi ambient en l’organització administrativa de la Generalitat de Catalunya i en les seves polítiques (situació extrapolable, amb escreix, al País Valencià i a les Illes).
Val a dir que la responsabilitat d’aquesta situació no ha de ser atribuïda sols a l’anomenada classe política, als interessos econòmics dominants o als aparells mediàtics. No n’estem del tot exempts els col·lectius i persones del món professional, acadèmic i dels moviments socials relacionats amb les qüestions ambientals.
En qualsevol cas, un projecte de país que es vulgui plantejar amb una veritable perspectiva de futur i que estigui a l’alçada dels reptes del segle actual no pot obviar la sostenibilitat social, econòmica i ambiental com a principi transversal bàsic. A més, en aquest context, des del vessant ambiental hi ha un conjunt de premisses obligades que haurien de ser assumides inequívocament. En primer lloc, la necessitat de tendir en la màxima mesura possible a la sobirania, l’autosuficiència i els cicles curts en la disponibilitat i la gestió dels recursos naturals (inclosos els energètics) i alimentaris. D’altra banda, la implantació d’una cultura territorial distinta que rebutgi frontalment l’especulació i la depredació dels sòls i del paisatge. Així mateix, pel que fa al canvi climàtic, la mitigació decidida de l’aportació de Catalunya a l’efecte hivernacle, així com la indispensable adaptació anticipada del territori i de les activitats econòmiques als més que considerables canvis de les condicions ambientals que tindran lloc durant aquest segle. Altres aspectes igualment transcendents són els referents a la conservació i ús sostenible de la biodiversitat, a la connectivitat ecològica i al patrimoni natural en general, i també a la qualitat ambiental i la lluita contra tots els tipus de contaminació.
És evident que una futura independència de Catalunya no podrà garantir per si sola una bona gestió ambiental, però sí l’existència d’unes millors condicions per fer-la factible. Mentre, és important no oblidar que en aquests moments existeixen problemes greus que depenen exclusivament o majoritària de les administracions catalanes (algun d’ells serà tractat en la propera entrada: «El Patrimoni natural no pot esperar«), la resolució dels quals és inajornable i requereix el reenfocament immediat de determinades polítiques i, si és el cas, canvis urgents de les persones responsables.
Calaix de sastre 